1. Tota persona, inclosa la beneficiària, pot constituir un patrimoni protegit. La constitució d'un patrimoni protegit en interès d'una persona diferent del constituent requereix l'acceptació del beneficiari o, si escau, la dels seus representants legals.
2. La constitució del patrimoni protegit es formalitza per mitjà d'escriptura pública en què s'han de fer constar:
a) El constituent i els beneficiaris, i també les circumstàncies d'aquests que autoritzen la constitució del patrimoni protegit.
b) L'expressió de la voluntat de constituir un patrimoni protegit i d'afectar els béns que l'integren a la satisfacció de les necessitats vitals dels beneficiaris.
c) La denominació del patrimoni protegit, que s'ha de fer mitjançant l'expressió "patrimoni protegit a favor de" seguida del nom i els cognoms del beneficiari.
d) La descripció dels béns objecte de l'aportació i de la forma com es fa o es farà.
e) Les persones designades per a administrar el patrimoni protegit, que no poden ésser els beneficiaris.
f) Les persones davant les quals s'han de retre comptes en cas de conflicte d'interessos.
3. En l'escriptura de constitució s'hi pot fer constar qualsevol altra disposició referent al patrimoni protegit, especialment les normes d'administració dels béns que l'integren, les facultats de disposició i administració conferides a l'administrador i les garanties que aquest ha de prestar. També hi pot constar la destinació del romanent del patrimoni protegit per al moment en què aquest s'extingeixi d'acord amb l'article 227-7.
4. Les successives aportacions a un patrimoni protegit s’han de formalitzar en escriptura pública i llur administració s’ha de subjectar al que s’hagi establert en l’escriptura de constitució, sens perjudici del que estableix l’article 227-4.6 en matèria de modificació de les normes d’administració.